Enyorança

Enyorança

Setmana de Falles i estic al poble. Fa poc més de 2 anys i mig vaig migrar al Cap i Casal per tal de continuar els meus estudis especialitzant-me en el Màster de Transport, Territori i Urbanisme de la UPV. No va ser una decisió fàcil, tot i així vaig prendre el camí, o el tren. Va ser un poc a l’aventura, la tria dels pisos on viuria, on no coneixia a la gent, i tenia amistats que fins aquell moment eren més virtuals que reals.

Tan sols van ser dos anys de Màster els que van durar la meua estada a València, d’altres en portaran molts més i per tant estaran més arrelats a la ciutat. Per a mi, dos anys han sigut més que suficients. L’objectiu del meu TFM, per exemple, era millorar la mobilitat del Cap i Casal. A vegades he arribat a pensar que hauria d’haver fet la carrera allí però m’hauria perdut els excepcionals companys i companyes que tinc ací. Recorde els diumenges de vesprada cada comiat a l’estació de tren per a tornar a València. Sempre amb una maleta on cabria una persona. El tren dels estudiants s’omplia tant que alguns acabaven en terra.

View this post on Instagram

Cap a València o cap a la guerra? Ahí porte la vida

A post shared by Miquel Cremades (@miquelcremades) on

Les nits a Benimaclet eren especials, soparet al Terra o a la Murta, amb el punt final al Glop. Els amics que em visitàvem tenien la sensació de que això no era València, que tenia esperit de poble. Perroflautisme de Benimaclet front al Hipsterisme de Russafa (?). M’entusiasmava guiar a qui em visitava pels racons més interessants que m’havien ensenyat els meus amics de la ciutat o que jo havia descobert: l’església del Patriarca (amb el seu dragó), la pintura de la bicicleta, l’església de sant Nicolau o la de sant Joan de l’Hospital, el Sant Grial a la Catedral… Els dissabtes el Mercat Central o Russafa eren els meus destins. Per les vesprades, passejava per Ciutat Vella o pel jardí del Túria. Fins i tot vaig arribar a contagiar-me un poc pel running. Algunes vegades anava a la Malvarrosa i d’altres a Vivers. Els diumenges pel Mercat de Colom o la Llotja, plena de turistes, amb les actuacions de Swing a la plaça Doctor Collado. El Jardí Botànic em va meravellar, tant que vaig compartir un àlbum amb una foto diària durant tot un any a Facebook. Dinar a l’Octubre era un plaer gastronòmic. La cervesa artesana (I love Tyris) i el menjar libanés van ser grans descobriments. I la Fallera Calavera, com no podia ser d’una altra manera. Les partides d’entre setmana que acabaven passades les 12 de la nit. Podria continuar però és que “València no s’acaba mai“, com ens conta Vicent Baydal al seu llibre.

View this post on Instagram

L'església de Sant Nicolau. Visiteu-la! 🙂

A post shared by Miquel Cremades (@miquelcremades) on

València per a mi era ideal, una ciutat de distàncies curtes i mitjanes, que les podia fer a peu principalment o metro i tramvia. La bici no, no em vaig atrevir. Les conferències, visites universitàries, xarrades, reunions clandestines, presentacions de llibres i debats no podien faltar. Sempre hi havia algo a fer a la ciutat. Concerts, manifestacions, fires, museus, partits al Mestalla, teatres i òperes completaven l’agenda cultural i social.

El punt àlgid de la meua curta vida a València va ser perdre’m les festes del poble (especialment la Baixà de la Santa), per la realització del Treball Final de Màster. Tan sols vaig baixar 2 dies perquè era cap de setmana i necessitava descansar. Alguns em deien que ja em quedaria a València i que ja no tornaria a viure al poble, d’altres que València seria un trampolí per anar a viure a una altra ciutat. Tenien clar que el meu lloc ja no era Novelda. Doncs enguany el que m’estic perdent són les Falles.

Vaig acabar el Màster i sí, vaig tornar al poble. Però ja no serà res igual, sempre intente buscar una raó o una excusa per a pujar a València, però la butxaca ho pateix. Mentrestant, des de casa vaig fent, treballs per a uns i per a altres. I entre un treball i un altre, escric ací i allà. No dubteu que una part de mi està allí. I per això us demane a la gent que seguiu al Cap i Casal que l’estimeu i la cuideu, i que disfruteu de les Falles. Jo ja hi arribaré, amb eixa maleta on cap una persona.

Anuncis

2 pensaments sobre “Enyorança

  1. Miquel, expliques molt bé la teua experiència a València. En llegir el teu text, m’he emocionat i m’he alegrat molt d’haver compartit amb tu treball i converses. Una abraçada.

    1. M’alegra que t’haja agradat tant l’article. Era un text que volia eixir. Ja saps que per a mi va ser tot un plaer treballar al Servei. Una forta abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s